Mayoral

Albert Serra (Banyoles, 1975) és un cineasta, guionista i productor català reconegut per una obra radical i experimental que desborda els límits del cinema narratiu convencional. Format en Filologia Hispànica, Teoria Literària i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, la seva pràctica artística es caracteritza per una relectura lliure de referents literaris, històrics i filosòfics. Va debutar internacionalment amb Honor de caballería, presentada a la Quinzaine des Réalisateurs de Canes, seguida d’El cant dels ocells, àmpliament celebrada per la crítica. Serra ha combinat cinema i art contemporani amb projectes per a institucions com el MACBA o dOCUMENTA (13). La seva obra ha estat objecte de retrospectives en museus de referència i ha rebut importants premis internacionals, com el Lleopard d’Or de Locarno. Amb un estil rigorós i antinarratiu, Serra ocupa un lloc singular en el cinema europeu contemporani.

Alexander Calder (1898–1976) va revolucionar l’escultura moderna mitjançant la creació dels mobiles, obres cinètiques que es mouen amb els corrents d’aire, i dels stabiles, escultures monumentals de caràcter estàtic. Fill d’una família d’artistes, es va formar a Nova York abans de traslladar-se a París el 1926, on va desenvolupar el Cirque Calder, una obra performativa que va captivar l’avantguarda parisenca. L’any 1931 va iniciar les seves primeres escultures abstractes en moviment, terme que Marcel Duchamp va denominar mobiles. De retorn als Estats Units, va començar a treballar amb escultures a l’aire lliure de gran escala. A partir dels anys cinquanta, establert de nou a França, Calder va centrar-se en encàrrecs monumentals per a espais públics, consolidant el seu prestigi internacional. La seva aportació va redefinir la relació entre escultura, espai i moviment.

Link artista

Antoni Tàpies (Barcelona, 1923–2012) va ser una de les figures clau de l’art contemporani europeu i un dels principals renovadors de l’informalisme. Després d’iniciar-se en el dibuix durant l’adolescència, va abandonar els estudis de dret per dedicar-se plenament a l’art. A finals dels anys quaranta va cofundar la revista d’avantguarda Dau al Set, i progressivament va desenvolupar una obra marcada per l’interès en la matèria, incorporant materials no tradicionals i textures d’alta càrrega expressiva. A mitjan anys cinquanta va assolir reconeixement internacional amb les seves pintures matèriques, concebudes com a espais de reflexió simbòlica i gairebé alquímica. La seva producció manté un fort compromís ètic i polític, especialment durant el franquisme, i incorpora posteriorment influències de la cultura oriental. Paral·lelament, Tàpies va destacar com a pensador, escriptor i impulsor de la Fundació Antoni Tàpies, deixant una empremta decisiva en l’art del segle XX.

CV

Link artista

Antonio Saura (Osca, 1930 – Conca, 1998) va ser una figura central de l'informalisme espanyol i un referent de la renovació artística de la postguerra. En gran manera autodidacta, va iniciar la seva activitat creativa durant una prolongada convalescència per tuberculosi, experiència que va influir decisivament en el caràcter introspectiu i existencial de la seva obra. Després d'abandonar els estudis de dret, es va establir a Madrid al començament dels anys cinquanta, on va desenvolupar un llenguatge pictòric propi, marcat per la gestualitat, la violència formal i la distorsió de la figura humana, sota la influència de Goya, Picasso i Miró. En 1957 es va integrar en el grup El Pas, clau en la ruptura amb l'academicisme dominant. La seva producció va incorporar progressivament una dimensió crítica i política. Paral·lelament, Saura va desenvolupar una rellevant obra escrita de caràcter teòric i assatgístic, consolidant un reconeixement internacional.

Link artista

Eduardo Chillida (Sant Sebastià, 1924–2002) va ser una figura central de l’escultura contemporània, especialment reconegut per les seves escultures monumentals en espais públics d’Europa i dels Estats Units. Format inicialment en arquitectura, va abandonar aquests estudis el 1947 per dedicar-se plenament al dibuix i a l’escultura. Després d’una primera etapa vinculada a la pedra, va adoptar el ferro com a material fonamental, desenvolupant una obra basada en l’abstracció i en una profunda reflexió sobre l’espai, el buit i el límit. Chillida entenia l’escultura com una exploració de les qualitats intrínseques dels materials i de la seva relació amb l’entorn. El seu reconeixement internacional es va consolidar a partir de la dècada de 1950, amb exposicions i premis destacats, com el Gran Premi Internacional d’Escultura de la Biennal de Venècia (1958). La seva obra ha estat objecte d’anàlisi filosòfica i literària i ocupa un lloc destacat en museus i col·leccions internacionals.

Link artista

Fernando Botero (Medellín, 1932 – Mónaco, 2023) va ser un pintor i escultor colombià de renom mundial, conegut pel seu estil artístic distintiu anomenat Boterisme, caracteritzat per figures i formes exagerades i voluminoses. Juganer però profund, el seu art va explorar temes com la bellesa, el poder, la política i la naturalesa humana, fet que el va convertir en un dels artistes llatinoamericans més reconeixibles i influents dels segles XX i XXI.

Fernando Botero (Medellín, 1932 – Mónaco, 2023) va ser un pintor i escultor colombià de renom mundial, conegut pel seu estil artístic distintiu anomenat Boterisme, caracteritzat per figures i formes exagerades i voluminoses. Juganer però profund, el seu art va explorar temes com la bellesa, el poder, la política i la naturalesa humana, fet que el va convertir en un dels artistes llatinoamericans més reconeixibles i influents dels segles XX i XXI.

Jean Dubuffet (Le Havre, 1901 – París, 1985) va ser un pintor, escultor i teòric francès fonamental en la redefinició de l’art contemporani de postguerra. Format a Belles Arts i establert a París des de 1918, va desenvolupar una trajectòria irregular fins que, a partir de 1942, es va dedicar plenament a la creació artística. La seva primera exposició individual, el 1944, va causar un fort impacte per l’ús d’un llenguatge plàstic deliberadament cru i anticlàssic, aplicat a temes quotidians. Dubuffet va incorporar materials considerats no nobles, com grava, sorra o òxid, i va experimentar amb tècniques com la litografia. És especialment rellevant com a formulador del concepte d’art brut, inspirat en produccions marginals, infantils o no acadèmiques, amb què va qüestionar els criteris culturals dominants. Paral·lelament, va desenvolupar una obra escultòrica experimental i una intensa relació amb la literatura, deixant una empremta decisiva en l’art del segle XX.

Joan Miró (Barcelona, 1893 – Palma, 1983) és considerat una de les figures clau de l’art del segle XX per la construcció d’un llenguatge plàstic personal i innovador. La seva obra es caracteritza per l’ús de colors intensos, formes biomòrfiques i una simbologia aparentment elemental, influïda pel surrealisme i per l’exploració del subconscient. Després d’una etapa inicial marcada pel fauvisme, l’expressionisme i el cubisme, durant la dècada de 1930 va consolidar un estil de pintura plana, amb un repertori estable de signes còsmics i formes simplificades. Miró va rebutjar de manera deliberada les convencions acadèmiques i qualsevol adscripció estricta a moviments artístics concrets, amb l’objectiu de desenvolupar un art autònom i integrador. La seva producció reflecteix una sensibilitat crítica envers el context polític i social. El reconeixement internacional es va consolidar amb la retrospectiva del MoMA de Nova York el 1941, seguida de nombroses exposicions en institucions museístiques de primer nivell.

CV

Link artista

Jordi Alcaraz (Calella, 1963) és un pintor i escultor català que, des dels anys vuitanta, ha desenvolupat una trajectòria marcada per la revisió crítica dels límits tradicionals entre pintura i escultura. A partir de la dècada de 1990 va consolidar una pràctica artística híbrida i multidisciplinària que qüestiona la noció mateixa d’obra d’art. La seva producció se centra en la reflexió sobre el volum, el llenguatge i el temps mitjançant l’ús de materials aparentment simples , com l’aigua, el vidre, el mirall, el pigment, el llibre o la pedra; transformats en metàfores visuals de gran potència poètica. Les seves obres sovint desborden l’espai pictòric i escultòric per dialogar amb l’arquitectura. Ha exposat àmpliament a nivell internacional i ha participat en fires d’art de primer ordre. Destaquen especialment les seves exposicions a la galeria Jack Rutberg Fine Arts de Los Angeles, que van consolidar el seu reconeixement internacional.

Juan Genovés (València, 31 de maig de 1930 – Madrid, 15 de maig de 2020) va ser un pintor espanyol destacat del realisme social de postguerra. Format a l’Escola de Belles Arts de San Carlos, es va integrar en col·lectius clau de l’avantguarda valenciana com Los Siete, Parpalló i, posteriorment, el grup Hondo. A partir de 1959, les estades a França, Bèlgica i Holanda van ampliar el seu horitzó artístic. La seva obra, propera a Estampa Popular i al pop crític de l’Equipo Crónica, va desenvolupar un llenguatge propi de denúncia de la repressió política. Mitjançant tècniques inspirades en els mass media, va representar multituds anònimes en situació de fugida o tensió col·lectiva. Als anys vuitanta, aquestes imatges van donar pas a ciutats buides i espais inquietants, sovint vistos des d’una perspectiva aèria. La seva trajectòria va ser reconeguda amb importants premis, entre els quals destaca el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (1984).

Juana Francés (Alacant, 1924 – Madrid, 1990) va ser una pintora espanyola clau en el desenvolupament de l’abstracció i l’informalisme a l’Estat espanyol. Formada a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, va participar el 1953 en el Congrés Internacional d’Art Abstracte de Santander. Després d’una etapa inicial de caràcter figuratiu amb components geomètrics i simbòlics, a mitjan anys cinquanta va adoptar plenament un llenguatge abstracte i matèric. El 1957 va cofundar el grup El Paso, tot i que se’n va desvincular aquell mateix any després de participar en les primeres exposicions col·lectives. A partir de 1963 va reintroduir l’estructura formal i la figura humana com a mitjà per reflexionar sobre la comunicació i la relació entre els individus. En les darreres dècades, la seva obra ha estat objecte de revaloració crítica mitjançant importants exposicions retrospectives.

Link artista

Marc Chagall (1887–1985) va ser un pintor franco-belarús reconegut per un llenguatge artístic singular, caracteritzat per l’ús de colors intensos i una iconografia onírica d’alt contingut poètic. Format inicialment a Sant Petersburg sota la influència de Léon Bakst, es va establir a París el 1910, on va entrar en contacte amb les avantguardes i va desenvolupar un estil propi que integrava elements del cubisme i el fauvisme amb records de la cultura jueva d’Europa oriental. Les experiències d’exili, derivades de les guerres mundials, la Revolució Russa i l’antisemitisme, van marcar profundament la seva obra, dotant-la d’una forta dimensió simbòlica i espiritual. Després de la Segona Guerra Mundial es va instal·lar definitivament a França, on va rebre importants encàrrecs monumentals. La seva producció, difícil de classificar, aborda temes recurrents com l’amor, la religió i la memòria, i constitueix una aportació fonamental a l’art del segle XX.

Marria Pratts (Barcelona, 1988) és una artista contemporània que desenvolupa una pràctica pictòrica intuïtiva i visceral, estretament vinculada a l’experiència urbana i a la vida quotidiana. La seva obra parteix sovint de materials trobats en contextos de degradació urbana, que transforma en imatges carregades de força expressiva i poètica. L’estudi esdevé un espai de fusió entre vida i creació, on el gest espontani i el pensament reflexiu coexisteixen. La seva producció pot interpretar-se com una crítica a les estructures socials contemporànies, especialment als efectes de la gentrificació i a les tensions del paisatge urbà. Tot i la seva joventut, ha exposat en institucions rellevants com la
Fundació Joan Miró i el MACBA, així com en fires internacionals de primer nivell. La seva obra transmet una noció de resistència i vitalitat davant la precarietat contemporània.

Link artista

Niki de Saint Phalle (1930–2002) va ser una artista francesa amb una trajectòria marcada per l’experimentació radical, el component autobiogràfic i una clara dimensió crítica i feminista. Sense formació acadèmica, es va iniciar en l’art després d’una infància traumàtica, desenvolupant un llenguatge lliure i no convencional. Va assolir projecció internacional als anys seixanta amb els Tirs, assemblatges realitzats mitjançant trets sobre el llenç, que incorporaven la violència, l’atzar i la performativitat al procés creatiu. Posteriorment, va crear les Nanas, escultures monumentals de figures femenines exuberants i de colors vius, convertides en símbols d’afirmació vital i corporal. El seu projecte més ambiciós va ser el Jardí del Tarot, un parc escultòric de gran escala. Va col·laborar amb nombrosos creadors, especialment amb Jean Tinguely. Malgrat problemes de salut, va mantenir una producció intensa fins al final de la seva vida, consolidant-se com una figura clau de l’art feminista del segle XX.

Óscar Domínguez (La Laguna, 1906 – París, 1957) va ser una figura destacada del surrealisme europeu, especialment reconegut per la invenció de la decalcomània, una tècnica basada en la pressió de pintura entre superfícies que generava formes imprevisibles i afavoria l’exploració de l’inconscient. Aquest procediment va ampliar el vocabulari visual surrealista mitjançant textures orgàniques i visions d’alt contingut poètic. Paral·lelament, va desenvolupar les anomenades superfícies litacròniques, composicions estratificades que evoquen el pas del temps i remeten a interessos geològics i ancestrals vinculats a la seva identitat insular. Durant l’ocupació nazi de París va participar en la resistència cultural clandestina i va reforçar la seva relació amb Pablo Picasso, influència visible en la fragmentació formal de la seva obra. A la dècada de 1950, malgrat una malaltia degenerativa, la seva pintura va adquirir un to més introspectiu sense perdre força simbòlica.

CV

Pablo Picasso (Màlaga, 1881 – Mougins, 1973) és una de les figures més determinants de l’art del segle XX. Pintor, escultor, gravador i creador polifacètic, va desenvolupar la major part de la seva trajectòria a França i va exercir una influència decisiva en la configuració de l’art modern. És especialment reconegut com a cofundador del cubisme, així com per la invenció del collage i de l’escultura construïda. La seva obra mostra una capacitat excepcional de transformació formal, articulada en diferents períodes, entre els quals destaquen el Període Blau, el Període Rosa, el cubisme analític i el cubisme sintètic. Peces com Les Demoiselles d’Avignon (1907) i Guernica (1937) sintetitzen el seu caràcter innovador i el seu compromís amb la realitat històrica. Extremadament prolífic, Picasso va assolir un reconeixement universal i una posició central en la història de l’art contemporani.

Link artista

Salvador Dalí (Figueres, 1904 - 1989) va ser un reconegut artista surrealista, la excentricitat i creativitat desbordant del qual van deixar una empremta inesborrable en el món de l’art. Les obres de Dalí van transcendir els límits artístics tradicionals, abastant la pintura, l’escultura, el cinema i fins i tot l’escriptura. La seva imaginació vívida i onírica, plena de rellotges fosos, paisatges estranys i figures distorsionades, reflectia la seva fascinació per l’inconscient i allò irracional. La recerca incessant de la individualitat i l’impacte visual van convertir Dalí en una figura destacada dins del moviment surrealista, demostrant la seva capacitat per fusionar la realitat amb allò fantàstic. Amb la seva mestria tècnica, Dalí va crear un univers artístic únic que continua captivant el públic arreu del món, consolidant el seu lloc com un dels artistes més influents del segle XX.

Link artista

Sergio Roger (1982) és un artista contemporani establert a Barcelona que desenvolupa una pràctica centrada en la reinterpretació de l’art antic mitjançant escultures i instal·lacions tèxtils de gran complexitat formal. La seva obra qüestiona les narratives hegemòniques construïdes per la museografia occidental, proposant lectures alternatives del passat que posen en dubte la idea de permanència i de certesa històrica. El seu treball parteix d’una investigació rigorosa i d’un alt domini de tècniques tèxtils tradicionals, utilitzant materials com el lli antic, la seda crua i el cuir, combinats amb acer, formigó o bronze. La seva pràctica articula una reflexió conceptual i filosòfica sobre temes com la memòria, la identitat col·lectiva i la noció del sagrat al llarg de la història de l’art, integrant mites universals amb relats personals. La seva obra forma part de col·leccions públiques i privades internacionals i ha estat present en fires d’art de primer nivell.